dissabte, 18 de juny de 2011

HÉROES DE LA MARVEL: SAVIANO

Fragments del prefaci, El perill de llegir, del llibre La bellesa i l´ infern de l´ escriptor napolità Roberto Saviano (Nàpols, 1979). Llibre d´ articles dividit en cinc parts exposades a l´ índex, Sud, Homes, Business, Guerra i Nord. 


" Haver de passar per tot això em semblava increïble. Però un dia, a l´ Acadèmia d´ Estocolm, Salman Rushdie em va dir: "Als morts la vida no els agrada. Ni als que s´ han de vendre per poder traballar, o als qui han de pactar per poder escriure. Tots aquells pels quals si tu existeixes vol dir que és possible comportar - se d´ una manera diferent a la seva. No veus quina molèstia que representes?" Amb el temps he entès que podia arribar a ser molest i odiós per als qui no suporten la meva manera d´ escriure, de ser i de presentar - me. Els qui s´estimarien més que m´ amagués, que fos més discret, que no acudís a la universitat o als programes televisius de prime time. Els qui prefereixen que només existeixin l´evasió i l´ espectacle, perquè així s´ asseguren precisament ells el monopoli de la seriositat. I amb el temps he après a mesurar el valor de les paraules també gràcies als enemics que em vaig trobant de cara. Quan algú em fa saber dels atacs de determinats diaris, personatges públics o programes de televisió, sé que he actuat correctament. Sé que, com més pretenen deslegitimar - me, més por els fan les meves paraules. Com més sardònica és la rialleta de molts intel·lectuals fastiguejats, més eixordadores resulten les meves paraules. 

(...)

Però de vegades m´ agafa per mirar enrere. I aleshores sé a qui no va adreçat aquest llibre. Sé que no va adreçat a tots aquells amb qui vaig créixer, que s´ han conformat a surar, rondinar a la barra del bar i sobreviure en dies perfectament iguals. No va adreçat als resignats ni als cínics mandrosos, que s´ acontenten amb una festa de poble o un sopar a la pizzeria. Als qui no es mouen i es conformen intercanviant - se les xicotes, escollint entre els qui han quedat desaparellats com sabates en capses empolsegades i oblidades al fons de l´ armari. Als qui creuen que per fer - se grans cal carregar - se a l  esquena els fracassos d´ un altre, en comptes de capbussar - se junts en un nou repte. No s´ adreça a aquestes persones. És cert que se sap per a qui s´ escriu, però també per a qui no s´ escriu. Jo no escric per a ells. No escric per a persones en què no em reconec, no escric a un passat que ni puc ni vull recuperar. Perquè si mirés enrere sé que m´ arriscaria a acabar com l´ esposa de Lot, transformada en estàtua de sal mentre contemplava la destrucció de les ciutats de Sodoma i Gomorra. Això és el que provoca el dolor quan no té sortida o no té sentit: et pretifica. Com si els teus plors o els que no ets capaç de vessar, en contacte amb la teva rancúnia i el teu odi, es cristalitzessin i es convertissin en una trampa mortal. Així, quan miro enrere la única cosa que em queda, en què em reconec, l´ única cosa capaç de delimitar un perímetre i un recorregut com el contorn d´ un cos que viu i respira, són les meves paraules"

És a dir, 10 milles per veure una bona armadura.



Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l’eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.
Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant"
Tots els continguts d´ aquest bloc, excepte on està especificat, són creació i propietat de © Jordi Roldán 2007-2012.